Ràdios comunitàries: la freqüència del poble.

🎙Ràdios comunitàries: la freqüència del poble

Quan parlem de ràdio comunitària, no estem parlant només d’un transmissor i unes quantes cançons posades a l’atzar. Parlem de veus, històries i realitats que sovint no tenen lloc a les emissores comercials. Són aquelles ràdios fetes per i per a la comunitat, amb programació que respon a necessitats locals: des de avisos sobre assemblees de barri fins a música tradicional, espais per a la llengua, o debats sobre problemes que a les grans cadenes ni se’ls passa pel cap.

A Llatinoamèrica, aquestes ràdios han estat autèntics altaveus del poble. En zones rurals o comunitats indígenes, serveixen per informar, educar i preservar la cultura pròpia. A vegades funcionen amb tecnologia senzilla, antenes improvisades i moltíssima voluntat. No és estrany trobar-les en mercats, escoles comunitàries o fins i tot a la casa del locutor principal. Són també espais de resistència: han denunciat injustícies, han organitzat respostes comunitàries i han fet costat a qui més ho necessita.

Al Salvador, per exemple, existeix una xarxa d’emissores comunitàries que comparteixen la mateixa freqüència segons la zona del país. Al cas urbà, un exemple interessant és Radio La Klave 92.1 FM, que emet des d’Antiguo Cuscatlán, La Libertad, i arriba principalment a l’Àrea Metropolitana de San Salvador. Tot i tenir un perfil més urbà que rural, manté l’esperit comunitari: programes culturals, participació ciutadana i espais per a música i opinió que difícilment trobaràs a les grans cadenes. Curiosament, la freqüència 92.1 FM és compartida a tot el país per diferents emissores comunitàries: mentre a San Salvador sona La Klave, a altres departaments arriben altres veus, altres realitats i altres històries… totes unides pel mateix número al dial.

A Espanya, la ràdio comunitària també té una història curiosa. Durant els anys 80 i 90, moltes d’aquestes emissores van néixer de moviments socials, associacions veïnals i col·lectius culturals que volien escapar del control dels mitjans estatals o comercials. A Catalunya, tenim casos com Ràdio Bronka o Contrabanda FM a Barcelona, que des de fa dècades funcionen com a projectes autogestionats, amb programació lliure i sense ànim de lucre. Són emissores que funcionen gràcies a voluntaris, a festes de suport i a una filosofia clara: “si no ens representen, ens representem nosaltres”.

Les ràdios comunitàries, tant aquí com a l’altra banda de l’Atlàntic, tenen en comú una cosa: no busquen l’audiència massiva, sinó el vincle amb la seva gent. El seu èxit no es mesura en rànquings d’audiència, sinó en la seva capacitat de crear comunitat, donar veu als sense veu i, de pas, fer-nos sentir que, mentre hi hagi una freqüència oberta, encara hi haurà un espai per explicar històries que importen.